La vila emmurallada de Montlluís

Montlluís, antigament Vilar d'Ovança, és un poble d'aquella part de la Cerdanya, que després del tractat dels Pirineus (1659) va quedar sota el domini de la corona francesa. 

Accedim a la vila, que actualment no arriba als 300 habitants, per la porta de França, i ens trobem seguidament davant el fossar i les muralles que circumden la vila.

El 1679 Lluís XIV va ordenar construir aquesta fortificació en aquest lloc estratègic. Es va encarregar la seva construcció a l'enginyer militar Vauban.

L'any 2008, les 12 fortificacions principals de Vauban, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Travessant el pont que salva el fossar arribem a les portes de la vila.

A les fortificacions de Vauban, l'aprovisionament d'aigua de la vila es feia mitjançant un pou i tres fonts. Aquesta és la font de Sant Lluís, patró de la vila.

Rere la font hi havia el rentador, caracteritzat amb dues rentadores permanents.

El 1733 a demanda dels vilatans va ser construïda l'església dedicada a Sant Lluís. Va ser construïda idèntica a l'antiga església que va quedar situada dins la ciutadella, en terreny militar.

Davant de l'església hi ha el monument dedicat al general Dagobert de Fontenilles, que va salvar la plaça de ser envaïda el 1793

Durant la construcció de la ciutadella militar es van anar construint barraques de fusta de forma anàrquica fins que un incendi les va assolar la nit del 3 de febrer del 1722.
L'enginyer Joblot, reprenent el pla inicial de Vauban va crear un gran carrer central a continuació de la porta d'entrada a la vila.

La ciutadella, com indiquen els rètols, continua essent un enclavament militar, per la qual cosa queda barrat el pas, amb excepció de la ruta indicada.

La ruta indicada ens mana rodejar la ciutadella per darrera la muralla, sortint per la porta de les vaques.

Des d'aquest punt es pot observar com treu el cap el Carlit rere el verd dels arbres.

A part de les muralles també es pot contemplar la bellesa del verd paisatge cerdà

Un cop donada la volta a les muralles, tornem al punt inicial, la porta de França.

amb la seva garita i el pont per sobre el fossar.

Els meus sincers agraïments a una amable vilatana que em va fer de guia espontània durant una bona part del trajecte, aprofitant el seu passeig diari per anar a veure el Carlit. Que sota la seva custòdia em va fer trepitjar terreny militar, sense la qual cosa alguna d'aquestes fotografies no hauria estat possible fer-les I que quan la vaig assabentar que jo també era català gairebé va esclatar d'alegria i va canviar el "joli" per bonic, va començar a parlar el que recordava del català que probablement havia sentit als seus avis.