Bloc enllaçat per la independència

Bloc 116 enllaçat per la independència amb el 117 SALSA-FICCIÓ

diumenge, 16 de febrer de 2014

La Sèquia de Manresa (I)

Del Polígon Santa Anna al Parc de l'Agulla

La sèquia de Manresa recull l'aigua del riu Llobregat a l'alçada de Balsareny i la transporta en un serpentejant recorregut de 26,7 km. fins a la ciutat de Manresa.


Una mica d'història... i de llegenda
El 1336 Manresa va patir una greu sequera que va abocar els manresans a la misèria, alguns inclús van haver d'emigar a altres contrades.
El 1339 el consell de la ciutat va decidir que calia canalitzar l'aigua del Llobregat per transportar-la fins a la ciutat i així deixar de dependre de la pluja.
Van decidir demanar ajuda al rei Pere III, del quan van obtenir el 23 d'agost del 1339 el permís per a la seva construcció i una rebaixa en els impostos.


El mateix any 1339 van començar els treballs d'anivellament, l'obra es va encarregar a Guillem Catà i als germans Simó i Pere de Rodener.
L'oposició del bisbe de Vic Galcerà Sacosta que el canal passés per terres sota la seva jurisdicció i suposés una baixada del cabdal del riu al seu pas per Sallent va portar a l'excomunió dels consellers de la ciutat i als obrers, es van suspendre també tots els actes sacramentals i litúrgics en tot el territori manresà. Tot i així les obres van continuar el seu curs.
El 21 de febrer de 1345 va tenir lloc el miracle de la llum, una misteriosa llum en forma de globus resplendent provinent de Montserrat va irrompre a través dels vitralls de l'església del Carme. La llum es va aturar a la clau de l'absis, es va dividir en dos globus iguals i al cap d'uns minuts es van tornar a fondre en un de sol i va retornar a Montserrat.


Un mes i mig més tard d'aquest fet, moria el bisbe Galcerà Sacosta, el seu successor Miquel de Risomà es va avenir a negociar amb la ciutat i posar fi al conflicte. 
El 1348 una epidèmia de pesta negra va paralitzar les obres durant 10 anys.
Finalment el 1375 el canal arribava a l'Agulla, al terme municipal de Manresa, des d'on es van construir els ramals que portarien l'aigua fins a les muralles de la ciutat.
El 1383 es va donar l'obra per acabada.


Un cop coneguda la seva història, anem a centrar-nos en el seu recorregut.
Partim del Polígon Pla de Santa Anna, al terme municipal de Santpedor.


Aquest primers metres del recorregut, la sèquia discorre canalitzada entremig de naus industrials.



Podrem anar descobrint certs elements que van acompanyant el recorregut de la sèquia, passarel·les, pontets, claus per obrir i tancar comportes...






Un cop travessada la carretera, deixem enrere el polígon industrial i ens endinsem al terme de Sant Fruitós de Bages, que coparà la major part del recorregut.



Hi ha qui ha aprofitat per construir-se una bassa amb vistes a Montserrat per refrescar-s'hi a l'estiu.


L'aigua que es desvia del seu curs, ho fa majoritàriament però, per fertilitzar els camps de conreu.





En el nostre recorregut zigzaguejant podrem entrellucar des de diversos punts el conjunt arquitectònic de Santa Maria i Santa Anna de Claret, pertanyents al municipi de Santpedor, ubicat a dos quilòmetres del seu nucli urbà.


L'entorn de la sèquia confereix un paisatge sublim, cosa que no fa estranyar que hom s'aturi constantment a intentar guardar per al record part del que els nostres ulls poden contemplar.





La font de la Riera, una de les zones d'esbarjo dels voltants de la sèquia, espai de gaudi familiar de les tardes de diumenge en aquells temps que no existia internet.


Cal Sequiaire, El sequiaire, com el seu nom fa sospitar, era aquell que tenia cura del manteniment de la sèquia i del preuat bé que contenia.



Continua el trajecte a través de la plana de Bages. Llevat de d'algun petit monticle que a penes supera els 200 metres d'altitud, el Bages és una gran plana.




El coll del bosc de l'om és una petita zona boscosa que trenca un pèl l'harmonia d'una zona configurada bàsicament per camps sembrats.



Ja podem albirar l'ermita de Sant Iscle, però encara queden uns quants revolts per arribar-hi


Abans podrem veure com algú s'ha construït una escala per pujar i baixar còmodament a la sèquia.


També podem admirar els perfils de Montserrat rere l'ermita de Sant Iscle




Algú va decidir construir-se la seva segona residència prop de les aigües de la sèquia.


Aquí podem contemplar impassible el senyor espantaocells concentrat en la seva feina d'espantar la fauna aviar.


Un tren de mercaderies travessa aquesta plana, encarregat de transportar el fruit de l'explotació de la mina de potassa de Sallent.


La muntanya més alta del Bages no va aparèixer fa milions d'anys, ni va ser fruit d'una erupció volcànica, ni dels moviments de les plaques tectòniques, és una muntanya de residus a causa de l'explotació de les mines de potassa del Cogulló a Sallent.



Arribem al nucli de Sant Iscle de Bages, amb el mas de Sant Iscle com a màsim exponent,  en aquest indret s'hi cultiva la vinya des de temps remots i hi ha un celler on s'elabora vi i cava a partir del raïm que produeix.


L'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Bages, conserva l'estructura del temple alçat el segle XII, tot i que ha estat restaurat en diverses etapes.




Deixem enrere el nucli rural per cobrir el quilòmetre escàs que ens resta per arribar al nostre destí final.

El Parc de l'Agulla
El llac artificial on desemboca la Sèquia de Manresa. Inaugurat per les festes de la Llum de 1977 i remodelat el 1986. Amb una superfície de 0,64 km2 i una fondària màxima de 4 metres, permet emmagatzemar 200 milions de litres d'aigua, amb els quals es podria abastir la ciutat durant una setmana.
Al seu voltant hi ha plantades diverses espècies d'arbres i constitueix una zona d'esbarjo per a manresans i foranis.




8 comentaris:

  1. un reportatge perfecte i molt agradable ... així dóna gust llegir i conèixer llocs tan propers però desconeguts ... les imatges m'han encantat ... un passeig idíl · lic i tranquil.
    hi ha una imatge ... panorama amb tota una filera d'arbres al fons ... que m'ha encantat.
    germanet ... tu si que saps.
    una abraçada

    ResponElimina
  2. No m'estranya que la càmera et tregues fum! Magnifiques fotografies , els cels perfectes , els camps , perfectes i el fotògraf , perfecte ;)

    Bonica llegenda ! Sort en van tindre del miracle , que si no , tots estarien encara excomulgats i pecant ,cada cop que agafessin aigua ;)

    Abraçada i felicitacions! :))

    ResponElimina
  3. Sembla mentida, M.Pilar que amb el que arribes a voltar encara en quedin llocs per conèixer. Coincideixo amb tu amb la fotografia que més t'agrada, com no podia ser d'altra manera.
    Ho has encertat de ple amb això del passeig idíl·lic i tranquil.

    Salut

    Joan

    ResponElimina
  4. T'ho ben pots creure Dora, no la vaig desar en cap moment. Quant a les felicitacions, moltes gràcies per la part que em toca, però amb aquests paisatges és força fàcil fer bones fotografies. Molt curiosa la llegenda, eh! Ja en sabia alguna cosa, però ara he tingut ocasió d'aprofundir en els detalls.

    Salut

    Joan

    ResponElimina
  5. Una magnífica passejada pels entorns de la capital de la meva comarca...Precioses les fotos.
    Bona nit.

    ResponElimina
  6. Joan, si n'hi ha de recons i reconets en aquests petit país nostre! I pontets i passeres.La fotografia com sempre, captant tots els detalls.

    ResponElimina
  7. Ostres Joan, quina descoberta! A més d'interessant i ben documentat, acompanyes la informació amb un nombre important de fotografies, algunes d'elles ben destacables.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  8. Molt bon reportatge, venen ganes d'anar-hi. En el meu bloc de zones de pícnic tinc una entrada de la zona d'esbarjo de la font de la riera; espero que no et sàpiga greu, hi enllaçaré la teva entrada per qui vulgui fer l'excursió.

    http://somdepicnic.blogspot.com.es/2014/04/zona-de-picnic-de-la-font-de-la-riera.html

    Felicitats pel bloc!

    ResponElimina